Volant ponts en retirada

El periodisme a casa nostra està subvencionat. Cosa certa. Si ja de petit s'aprèn que a la vida res resulta de franc, no cal ser una fava per saber quins són els efectes secundaris d'aquestes ajudes. A Catalunya es té clar que qui paga mana i que malauradament Sant Pere canta i fa coses que no hauria ni voldria fer quan els bitllets li passen pel davant. Per tant el mitjà que accepta, amb més o menys remei, caler públic veu reduïda la seva quota de llibertat per mossegar. Una quota ja d'entrada prou petita, tot s'ha de dir, perquè no sempre és fàcil congeniar els interessos d'empresa amb els periodístics.

Vist el panorama és evident que els periodisme del país no és lliure, que està lligat de mans i peus i que trampeja per un mar d'interessos, on els darrers a considerar-se són els dels seus consumidors. En els últims sis anys la concentració del poder en mans d'un sol partit, el PSC, ha augmentat dramàticament el pes dels criteris polítics en els mitjans nacionals de comunicació. Com que els interessos Nicaraguencs passen per una país en el qual aquests mitjans no creuen, s'ha optat per desvellestar-los, canviar-ne la línia editorial, fer-ne fora els professionals contraris a aquest abordatge i posar-ne de dòcils en el seu lloc. Si això no és possible s'opta directament pel joc brut. D'això molts se n'adonaren quan Antoni Bassas deixà Catalunya Ràdio després de no voler passar pel sedaç. Abans però ja hi havia hagut casos sonats, com el de na Rita Marzoa que, per cert, és membre del col·lectiu Ramon Barnils, i segueixen produint-se encara. Ahir es va saber un nou episodi d'aquesta interminable purga, la fi sobtada de Salvador Sostres a l'Avui.

Aquest exemple és particularment interessant: es dona en un mitjà de comunicació on dues terceres part del capital són privades, n'afecta a una estrella (mal li pesi a més d'un) i passa poc abans que s'hi apliqui un ERO. A aquestes circumstàncies cal afegir-hi un detall molt important que dona sentit a tota la jugada. Les enquestes diuen que els qui avui fan aquesta neteja demà no la podran fer i, si la previsió acaba essent certa, els queda poc temps per desfer-se del poc periodisme digne que queda per esborrar. Són perdedors volant ponts en retirada. Som els bons i guanyarem.

Perpiñan español!

Aquesta terra escapçada que sovint anomenem la Catalunya Nord recorda demà 350 anys de decadència i oblit. Els mateixos que en fa de l'aprovació del Tractat dels Pirineus. Bressol del Casal de Barcelona i terra esplendorosa en temps pretèrits, avui les sis comarques catalanes sota govern francès són una prova fefaent d'evidències que, tots plegats, hem preferit no observar. Els motius d'aquest apartheid són diversos però tots rauen en un mateix bàndol, el de l'expansionisme castellà. Aquí, en aquest racó de món, els seus arguments duren menys que la bellesa en un afalac de paleta.

La fòbia al fet que una part de la nació existeixi administrativament fora d'Espanya i que, en conseqüència, no es pugui reduir l'existència de Catalunya a la seva vinculació amb la nació messetària esgarrifa els espanyols. Per aquest motiu llurs sequaços afinats al Principat han procurat discretament que la resta dels catalans enfoquin els seu interès en tot allò que passi a Espanya, en subvencionar associacions culturals d'aquest país instal·lades al nostre territori, i en minvar al mínim possible les relacions entre nord i sud de Catalunya. Tot per aconseguir que el nostre marc territorial passi abans per Quintanilla de Onésimo que per Cotlliure o Perpinyà.

I és una pena perquè Perpinyà ha de ser un lloc magnífic on instal·lar-s'hi. Ni a la ciutat ni en cap altre poble d'aquestes comarques hi passa mai res. No hi ha un trist accident de trànsit, una sola manifestació o esdeveniment mínimament transcendent. Fa poc hi vaig tornar per assegurar-me que la terra no s'havia mogut de lloc degut a algun fet paranormal. Tant temps veient els informatius de TV3 m'havien fet témer una possible abducció del territori o fins i tot una mort sobtada d'en Pere Codonyan.

Ironia a part, la resposta a aquest negacionisme, que també es palesa en la narració de la història que els joves a banda i banda dels Pirineus reben a l'escola, no ha tingut una rèplica digne per part del catalanisme polític (sempre intentant pedagogies que han fracassat galdosament). Entre els molts reptes que tenim per endavant cal perseguir la unió entre el nord i sud del país. Unió que, malgrat administrativament és ara impensable, té un llarg camí a recórrer mitjançant la força dels ciutadans dignes, que s'estimen el que són, que no s'esperaran asseguts ni s'agenollaran a postulats de líders que fomenten la desídia i la mediocritat intel·lectual. Mentre escric aquestes línies no puc deixar d'imaginar-me què en pensa o sap el President Montilla de tot això, de com es sent governant un país tant esmicolat i dissortat.

A Maria Lluïsa Gally i Companys

A vostè, senyora Gally i Companys, li demano si us plau que deixi els mig-somriures de rigor i la foto protocolària. Després de tant temps, de què ha servit tot plegat? Avui, setanta anys després de l'assasinat del seu avi, els botxins encara no han anul·lat el procés (judici?) que es va emprar per justificar la seva execució. Aquesta setmana han entregat un vulgar paper de disculpa que és una vexació a la seva memòria, i vostè l'ha acceptat.

Si Lluís Companys fos un dels milers de catalans morts pel feixisme espanyol el planyaria per la poca memòria dels seus descendents. En el seu cas, però, senyora Gally, cada cop que fa el préssec esquitxa la memòria de la nació sencera. Vostè em representa quan visita la residència de l'ambaixador espanyol i es dóna per satisfeta amb les engrunes que li ofereixen. No oblidi mai que no les volem, que ja no ens alimenten i que volem el pa sencer.

Per restituir la memòria del nostre president no hi ha gradualismes ni diàlegs possibles. Temps n'hi ha hagut de sobre per saber que aquells que empresonaren, torturaren i assassinaren a Lluís Companys i Jover segueixen considerant-lo un delinqüent. Abandoni aquesta mentalitat d'esclau, la mateixa que tenen els nostres governants. Alliberi's, no sigui com ells. I com en les darreres paraules del malaurat president, actuï "per Catalunya!".

Conclusions provisionals, sentències definitives i altres pensaments aleatoris (I)

Havent tornat de Perpinyà, fent la primera i darrera cervesa d'una nit breu:

"L'espanyolisme em sulfura, la ignorància em subleva".

Gran descoberta

En unes memorables línies sota el títol de "Curro Jiménez a la Generalitat" l'Enric Vila va deixar en evidència el que avui, dos anys més tard, molts assenyalen com un escàndol: el control que el PSC, el de la no-crosta, pretén fer als periodistes més influents. Permeteu-me que no parli d'opinadors i periodistes com si fossin coses separades no fos cas que algú s'ho cregués.

L'escrit de Vila va publicar-se el cinc d'octubre de 2007 a el Singular Digital. Poca estona després, en va desaparèixer. Havia estat censurat.

Sortosament a Internet les tisores són inofensives i l'article va anar circulant ràpidament en centenars de blogs i correus electrònics. Les misèries que hi apareixien eren un acudit al costat de l'esperpèntic informe que ens té ocupats aquests dies.

"Quan la prudència arriba a la covardia es torna complicitat. En fi: Com que el molt honorable no té feina, va enviar al comte de Godó un sobre amb les transcripcions de les intervencions de Francesc-Marc Álvaro en les tertúlies de ràdio acompanyades només de la seva targeta. Cap més explicació: els passatges que no li havien agradat subratllats i la targeta de president de la Generalitat, utilitzada com la d’un vulgar mafiós". Què us sembla? Sicília mai havia estat tan a prop.

És clar que el problema no és nou. Si a Catalunya la majoria dels polítics són ja un problema pels ciutadans, els socialistes resulten el paradigma de la tragèdia. El sectarisme que apliquen als mitjans on sí que hi tenen dret a cuixa, els de la CCMA, fa temps que és escandalós. Mentrestant, fan tots els mèrits per aconseguir el mateix a la resta, ofegant-los en subvencions (que no resulten de franc) o amb les tècniques de sicari matusser que Vila denuncià en el seu article.

Aleshores molts van fer l'ull gros, intentant acusar l'autor de ser un enfant terrible amb ganes de cridar l'atenció. I ara, entre el dolç rebombori per l'innocent informe de marres, ja li han declarat la guerra oberta a Joan Laporta per un afer tancat- fa cinc mesos- entre les persones implicades. Van prendre un poder que no els corresponia i jugaran brut per no perdre'l.

Cremant etapes

Fent les coses que fa massa temps que volia fer. Acabant amb les excuses que sempre he fet servir per justificar allò que no em crec. Demà toca començar a complir aquests vells propòsits.

Benvinguts de nou.

Foto: Puigsacalm.

La gent que fa el merda i la que directament és una merda

El Camp Nou, com el Liceu per exemple, és ple de gent que hi va a fer el merda. A mi això és sempre una cosa que m'ha emprenyat. Costa trobar-hi ambient entre tant d'avi que no sap ni contra qui juguem, ocupant sempre un bon seient i més atent a les parides que li explica el conegut que se li asseu al costat - que també és a l'estadi per fer-hi el merda- que no pas a l'equip.

Ahir, però, vaig tenir un dubte existencial tot veient la gentola que ocupava els seus seients en la presentació de n'Zlatan Ibrahimovic. I és que si hagués de triar entre uns i altres em sembla que clausuraria el camp per sempre més.

Sospito que els avis del Liceu, com a mínim, han estat educats en fer veure. Això suposa un gran esforç de contenció sobretot quan poc o res del que dius ho penses o ho saps realment. En el cas dels bípeds que ahir mig emplenaven el Camp Nou, molt em temo que no han estat educats en massa res. No és pas només una qüestió de classe com molts podrien pensar, no, és sobretot un problema d'educació. Els primers són uns falsos amb unes mínimes nocions de convivència i els segons, tot el contrari. Uns, fills de pares que es van suicidar culturalment per salvar l'estatus i els altres, la conseqüència dels primers o fins i tot nouvinguts de països que, com diria l'Enric Vila, són països de merda.

Això és el Camp Nou, una metàfora de Catalunya. Un país amb elits només econòmiques, sense cap ganes de millorar el seu país ni vocació transformadora de la societat on viuen. Capaços d'acceptar un finançament irrisori i sempre fent la cleca al millor postor. Sense uns bons referents no es pot demanar més als qui no despunten i, de postres, milers d'immigrants que lluny d'estar agraïts a la immensa sort que han tingut -poder guillar de llurs països- volen convertir el nostre país en una extensió de la seva calamitosa societat. Ja fa temps que els bàrbars van entrar a Roma i res no n'ha quedat.